Era el dia previ al quart partit del play-off de quarts de final de la Lliga ACB; jo jugava al FC BARCELONA i en aquesta eliminatòria el nostre rival era l’UNICAJA de Màlaga. Havíem guanyat el primer partit de la sèrie al millor de cinc i perdut el segon i tercer. Jugàvem el quart partit a Màlaga i, en cas de perdre-ho, quedaríem eliminats de la competició, amb la consegüent impossibilitat de disputar l’Eurolliga la temporada següent; per a més inri, en menys d’una setmana disputàvem la Final Four de l’Eurolliga. És a dir, el còctel perfecte de pressió que es viu a l’elit.
En un play-off el temps passa molt lentament entre partit i partit, més si estàs fora de casa, com era el cas… i els jugadors no ens caracteritzem precisament per la nostra paciència. Com comentava abans, ens trobàvem en la tarda del dia previ a aquest quart partit i el nostre entrenador, Aíto García Reneses, ens havia convocat a una sessió de vídeo en què visionaríamos les jugades més importants del tercer partit i planificaríamos l’estratègia a seguir en el quart. Fins aquí tot entrava dins del que és habitual…
…el que no va ser normal va ser el que va succeir just després de finalitzar el vídeo. El que va fer Aíto García Reneses segons després quedarà a la meva retina com un dels moments més impactants de la meva carrera esportiva (i no va ser dins del camp!) Ii que va resultar ser la demostració de psicologia i lideratge més important que mai he viscut com jugador.
Com us deia, havíem perdut aquest tercer partit de manera contundent i, a més, l’equip estava en un estat anímic preocupant. En acabar el vídeo, Aíto es va posar en peu en silenci, ens va mirar durant uns segons amb la pissarra en blanc a la seva esquena i subjectant el retolador entre els seus dits, va pronunciar aquestes dues paraules màgiques que sempre recordaré: “ALGUN SUGGERIMENT?”
Tots vam quedar estupefactes; Aíto, allà de peu, l’entrenador més llorejat de la història de la Lliga ACB i un dels més importants del panorama europeu… ens demanava ajuda! Qualsevol hagués pensat… això trontolla! Però res més lluny de la realitat…
Després d’uns moments de xoc, alguns de nosaltres vam agafar el testimoni i vam sortir a la pissarra per explicar el que crèiem que podia millorar el nostre rendiment i en pocs minuts es va produir un nodrit i positiu debat en el que el nostre entrenador va exercir un paper de moderador, deixant que ens expresséssim lliurement i sense lligams. Tots vam aportar idees i gairebé ens perdem l’hora del sopar. Finalment vam acordar aplicar algunes coses de les que es van proposar en aquesta reunió, tot i que aquesta és la part menys significativa de la història.
El més important va ser que tots vam participar i vam multiplicar la nostra implicació en l’equip i l’objectiu comú a assolir. Vam guanyar aquest quart partit amb suficiència i també el cinquè que ens donava el pas a semifinals, així com la Lliga ACB d’aquesta temporada 96/97.
Aquest dia vaig aprendre que no s’ha de confondre LIDERATGE amb PROTAGONISME.
Aquest dia Aíto em va ensenyar que una mirada, un silenci o tan sols dues paraules poden ser suficients per aportar la dosi de suport psicològic i de lideratge que un grup humà o un equip requereix.
Aquest dia vaig aprendre que els grans líders són els que saben donar un pas enrere o al costat si estimen que això provocarà que el seu equip respongui i s’espremi al màxim.
Aquest dia vaig rebre una meravellosa lliçó….
