Era una nit tancada i freda i, a sobre, estava plovent. Manresa és una ciutat gèlida a l’hivern i jo estava calat fins els ossos. Plantat a l’estació, acabava de perdre l’últim autobús que m’hagués portat a casa dels meus pares a Barcelona i irremeiablement hauria de passar la nit a la capital del Bages; a més, en la cursa desesperada per arribar al meu autobús, havia perdut la cadena d’or que m’havia regalat la meva xicota feia uns mesos.
Acabava d’arribar cedit pel Barça al TDK Manresa, equip en el que portava uns quatre mesos, quan assegut en un banc d’una plaça propera, em vaig posar a fer una cosa que havia fet molt poques vegades a la meva vida fins aquell moment: pensar…
La veritat és que amb els meus 20 anys no havia realitzat aquell exercici tan recomanable gaire sovint i em semblava estrany el poder fer-ho; ni tan sols sentia la pluja que queia incessantment i mullava tot el meu cos.
Vaig analitzar la meva vida i com havia canviat en tan poc temps: de jugar l‘Eurolliga, gaudir de minuts de joc al costat dels meus ídols i en el club dels meus somnis, amb un futur molt prometedor… a jugar en el club més modest de la Lliga, amb l’única aspiració de no baixar de categoria, sense gairebé minuts de joc i amb un entrenador que en absolut confiava en mi.
Què m’havia passat? Gran pregunta. Poques vegades ens fem preguntes a nosaltres mateixos perquè sabem les respostes i això ens fa por…; més que por, pànic! Vaig analitzar què havia fet per arribar a aquesta situació i què havia fet per sortir d’ella, com m’havia comportat, què em podia ajudar i què no, quins objectius podia tenir i quines opcions se’m presentaven i, sobretot, quin futur m’esperava si les coses seguien el curs que es presumia… i aquest no era gens favorable.
Vaig despullar el meu jo interior i em vaig prometre a mi mateix que sortiria d’aquesta situació i que acabaria triomfant en la meva professió, que em marcaria objectius i des d’aquell mateix moment, els seguiria rigorosament per assolir-los.
En aquella nit freda i plujosa, vaig ser conscient per primera vegada a la vida que si volia triomfar, mai més hauria de tornar a queixar-me, a culpar-me a mi o als altres, a excusar-me pels meus errors o a justificar les meves faltes.
Aquell dia va canviar la meva vida … i també em va salvar.
Continuarà…
Roger Esteller
